La joia (La parure) (1884), un dels contes més coneguts de Maupassant, és emblemàtic en aquest sentit. En
les pàgines d’aquest conte torna a aparèixer el tema de l’engany de les
aparences, darrere de les quals s’amaga la vanitat humana i l’esforç
inútil de tanta gent per escapar de la pròpia mediocritat. Va ser la
vanitat el que va impulsar la senyora Loisel a demanar prestat el
collar. Va ser enganyada per l’aparença de la joia, pensant que era molt
valuosa; i la senyora Forestier, quan li la va prestar, va permetre
—de nou, probablement, per vanitat— que la seua amiga creguera que els
diamants eren autèntics. Finalment, després de perdre el collar, la
senyora Loisel amaga la seua descurança, de nou per orgull i per desig
de mantenir les aparences. El famós moment de la veritat arriba per a
les dues amigues quan ja és massa tard, quan el dany fet és irreparable.
Trobada virtual dijous 21 de maig a les 17:00 h
Per poder unir-se a la reunió Zoom aquí us deixem les dades
https://us04web.zoom.us/j/73932702227?pwd=M21TNVpjVGpuTmZFTlZYaHB6S3Ztdz09
ID de reunión: 739 3270 2227
Contraseña: 9P94Hf
Aquesta historia ma agradat molt. Áquella dona presumida va tenir el seu castig. Llastima que el seu pobre home ho hagues de pagar tambe.
ResponEliminaLA JOIA de Guy de Maupassant: Tal com us he dit a la nota de veu, l’he trobat entretingut, com algun altre conte del mateix autor (“Bola de sebo”, és el que recordo). Una mica potser, passat de moda, la qual cosa no és d’estranyar perquè és un senyor de fa dos segles.
ResponEliminaTant l’estil com el tema em recorda, per una part, a les faules moralitzants ─al final la “moraleja” és que un ha d’estar content i satisfet amb allò que té i que és, i no voler allò que no està al seu abast; si un surt d’aquí passa el que passa...─, i per l’altra banda en recorda també a E. Zola, no sabria dir ben bé perquè (potser perquè van compartir època?).