Un alt funcionari, respectable i casat, rep una carta escrita amb tinta blau pàl·lid. La lletra és femenina. Demana ajut per un noi. Sota la petició dirigida a l´home acomodat, revifen els records d´un amor antic que el trasbalsa amb la possibilitat d´un fill. Història d´aquest trasbals i d´una traïció a la Viena de 1936.
Trobada, divendres 28 de febrer a les set de la tarda.
Una novel•la curta —o relat llarg— molt ben escrita i traduïda. Mostra una Viena marcada per les diferències socials, les intrigues polítiques de la classe dirigent corrupta i un antisemitisme ben palès en determinades situacions.
ResponEliminaEl protagonista en un relat d’intriga interior, s'enfronta a ell mateix. Davant seu, l'èxit i la comoditat, però també la culpa i la mala consciència. Imagina, improvisa i es deixa dur pels esdeveniments i la por.
Javier Castelo
De la magnífica forma de descriure diferents visions en presento aquesta mostra, escrita fa uns 70 anys, que he trobat actual:
ResponElimina" El cap de secció, igual que els altres alts funcionaris de l’Estat, no sentia cap respecte especial pels senyors ministres. Al capdavall, canviaven en funció dels equilibris entre les forces polítiques, però tant ell com els seus col•legues continuaven ocupant els seus càrrecs. Els ministres eren enlairats i arrossegats pels partits, fins al punt que, en general, semblaven nedadors que s’aferraven panteixant, desesperats, als taulons del poder. No posseïen una visió exacte dels laberints de l’administració ni prou sensibilitat per a les sagrades regles del joc d’una burocràcia que és un fi en si mateixa. Massa sovint eren uns simplistes de pa sucat amb oli que només havien aprés a fatigar les seves veus onerosament, per la porta de darrere dels seus despatxos, a favor dels seus companys de partit i els seus familiars. Leònidas i els qui eren com ell, en canvi, havien après a governar de la mateixa manera que els músics aprenen el contrapunt a còpia d’anys de pràctica incessant. Posseïen un tacte delicadíssim per a copsar els mils matisos de l’administració i la presa de decisions. Per a ells, els ministres no feien cap altre paper que el de titelles polítics, per molt que, seguint la moda de l’època, gastessin un cert aire dictatorial. Ells, però, els caps de negociat, llançaven les seves ombres inflexibles sobre aquells tirans. Fos quin fos el color partidista que inundés els despatxos, ells continuaven tenint tots els trumfos a les mans. Els necessitaven. Amb la preciosa supèrbia dels mandarins romanien, modestament, en un segon pla. Menyspreaven l’opinió pública, els diaris, la propaganda personal d’aquells herois d’un dia –i Leònidas encara més que tots els altres, perquè era ric i independent."