FLORS D'OMBRA


CLUB DE LECTURA MONT-ROIG DEL CAMP

Abans de fugir del gueto i la deportació, la mare de l'Hugo l'ha confiat a una dona, la Mariana, que treballa en una casa de tolerància. Ella l'amaga en un recambró d'on no pot sortir sota cap pretext. Tota la seva vida està suspesa als sorolls que l'envolten i a les escenes que endevina a través de l'envà. L'Hugo té por, i de vegades un plaer estrany es barreja amb la por. En un món en plena destrucció, pren consciència a la vegada de les massacres que es perpetuen i de la sexualitat que es desperta.

4 comentaris:

  1. En el prestatge de Mercè Foradada
    Comentari: Joaquima Nolla Gasulla

    Llegeixes la contraportada i penses... caram, pot ser interessant! Protagonista una dona valenta, superació de la soledat, amor i desamor... I et poses a llegir amb aquella il•lusió infantil de la credulitat.

    Però llavors et trobes amb la realitat d’una dona que es menja constantment el tarro, imagino que com passa moltes vegades a la realitat quan es viuen determinades situacions difícils. No obstant, aquest no és el problema que portarà a que em costi entrar en la seva història, sinó el fet que per evitar menjar-se’l massa i potser per omplir pàgines del llibre que escriu, utilitza l’estratègia dels autors que estarien al costat del seu llibre, un cop posat al prestatge. Es veu envoltada de Flaubert i la Forrester i a partir d’aquí... llargs paràgrafs sobre Flaubert, Salambó, i com no,Virgínia Woolf. Reflexions respecte a la demència o problemàtica mental de la Woolf que li fan pensar en les pròpies mancances i la problemàtica de la seva depressió o les seves menjades de tarro (com li dic jo) i que ja li deia el seu ex marit Ramon quan festejaven. “Saps què, Gràcia, tu et moriràs d’un tumor cerebral. No pot ser bo estar tot el dia fent treballar el cap. Em jugo el que vulguis que mai no has pogut jeure deu minuts sota un arbre sense pensar en res” pàg 95-96 I al final, no aconsegueix deixar de donar voltes i voltes al mateix perquè el seu problema és la soledat i potser imaginar que la felicitat existeix de per se quan el que li caldria haver pensat és que la felicitat són els petits bons moments que et pot aportar la vida i que no sempre ens n’adonem mentre els tenim i que difícilment és eterna i duradora. ¿Potser és el que intueix al final del llibre i per això somriu mentre busca els raigs del far tot apartant la cortina?

    Em resulta curiós que de Flaubert se centri en Salambó i poc, gairebé res , en Madame Bovary . Potser el romanticisme d’Emma Bovary, la seva recerca de l’amant meravellós,del marit ideal que l’acondueix finalment, insatisfeta, al suïcidi, no li anava prou adequada a la Gràcia que en tot moment el defuig. En canvi sí que recorre molt a les dificultats mentals de la Woolf, com si lliguessin més amb la seva pròpia depressió i el Prozac de què ens parla la protagonista.

    La Gràcia és una dona que ha cercat aquesta felicitat i que quan li sembla que l’ha assolida, la perd per circumstàncies de la vida: la bomba que li diu ella. L’accident que fa que en Quim decideixi continuar amb la seva esposa. Potser si hagués començat una relació quotidiana i no d’amant, amb en Quim, hauria vist l’experiència amb uns altres ulls, els del dia a dia i no des de la perspectiva de l’enamorament. Potser també ella és una mica com l’Emma Bovary, una persona que cerca la felicitat en l’altre i que per això passa per la depressió, la insatisfacció i la frustració fins que se n’adona que cal aprovar l’assignatura de la solitud, abans d’aprovar-ne qualsevol d’altra.

    Cert que la manera d’explicar-se és sincera, nítida i valenta, diria. Tant quan utilitza el seu monòleg interior / pensaments o/ veu interior que ens mostra en cursiva (cosa que no facilita pas la lectura), com quan parla com a narrador omniscient en 3ª persona.

    Tot i això, arribar a que enganxi una mica la lectura del llibre, requereix de força de voluntat, a menys que t’encanti Flaubert, la Forrester i la Woolf i totes les elucubracions mentals sobre obres literàries que ens ofereix la Gràcia. Requereix d’anar llegint fins gairebé el moment en què comencem a veure quin ha estat el seu problema base: la frustració en perdre el seu “gran amor” en Quim i haver d’acceptar-ho amb tots els dilemes morals-ètics, que amés li ha comportat aquesta relació i ara admetre de no tenir-la. Afegim també que ja compta amb un divorci. Has d’arribar a més de la meitat del llibre i, sincerament, costa.

    Continua ....

    ResponSuprimeix
  2. ..continuació:

    Reconec que escriu bé; que els pensaments que desgrana, moltes vegades, probablement, són un fidel reflex de la realitat de moltes dones a la maduresa o inclòs abans. Reconec que mostra força de voluntat i amor a la vida, la protagonista;que la seva actitud és positiva, però tinc la sensació que el personatge encara no ha acabat de madurar, encara no s’ha adonat de què és la vida realment; segueix a l’escola. No sembla pas que hagi passat problemes econòmics, ni pèrdues que no es centrin en el seu exclusiu àmbit personal-amorós ( per exemple la mort d’éssers estimats), ni malalties greus seves o de persones a qui estima... Vull dir que el seu món és molt petit, és ella i allò que l’envolta. Ella n’és el centre, com si la vida girés només al seu voltant.

    La Gràcia Font necessita escriure el seu llibre. Es diu a ella mateixa que si en sabés, tindria un esplèndid motiu per a escriure’l ara que se sent tan i tan malament. Que si estigués bé es dedicaria a estimar i no necessitaria escriure. “Apedaci la seva vida amb una novel•la. Recordi: una novel•la, el millor tapaforats!” pàg. 106 Això és el que ronda pel seu cap. Recordem també que en els seus pensaments traspua que no és el primer cop que se sent en crisi i que per això enyora la feina, tornar a “ ocupar el cap en coses de fora “ pàg. 107

    Arribats aquí, penso en si tenen alguna cosa a veure la Gràcia Font i la Mercè Foradada. En si la Gràcia té coses que la relacionen amb la Mercè o si és una excusa literària per a escriure el llibre que en el prestatge li permetrà deixar amagades algunes coses d’ella mateixa i per tant, ja tancades per sempre més. Això ho sap l’escriptora, evidentment. Però resulta curiós que els noms, Mercè i Gràcia tinguin molt a veure. Una mercè és una gràcia que s’atorga, un acte de benevolença i el cognom, Foradada se m’acut relacionar-lo amb Font. Una font brolla precisament d’un forat, d’una incisió a la terra. Vet aquí! Mercè Foradada podria esdevenir metafòricament la Gràcia Font del llibre. Una novel•la, el millor tapaforats!- pensa la Gràcia. Els camins de l’escriptor són inescrutables... perquè l’escriptor, quan crea, una mica pren el paper de Déu a la creació; en aquest cas, del seu món de ficció. I la Gràcia Font admet que sent en el seu interior un gran forat i que ha d’acceptar, finalment, que ella és així i seguir vivint.

    Un llibre diferent. De positiu els pensaments que es desgranen d’una dona de classe mitja, molt relacionada amb el món de la literatura, que cerca omplir el forat de la seva buidor amb l’amor ideal i que li costa veure que en la fotografia de la vida, al costat de coses boniques també hi poden haver-hi coses que no ho són tant. No tot és una postal suïssa, com li diu en Joan. Una dona que potser madura tard, però que té intenció de fer-ho. De negatiu, les excessives referències a Salambó, a la Forrester, a Woolf, que potser es podrien haver reduït força i haurien servit exactament per al mateix objectiu: aquesta relació, no de prestatge precisament, entre la Gràcia, el Flaubert de la Madame Bovary, que ella evita tot centrant-se en Salambó, i la malaltia mental de la Woolf i les seves obsessions..

    Joaquima Nolla Gasulla ( Club lectura de Miami Platja)

    ResponSuprimeix
  3. Joaquima!!!

    Quina disecció més xula! La veritat és que hem coincidit en diverses observacions. Entre elles el fet, que la novel.la sembla que tingui un caire autobiogràfic.

    M'ha agradat moltíssim la relació de noms i cognoms! Molt bona!

    Gràcies i fins demà.

    ResponSuprimeix
  4. Un relat diferent i enriquidor sobre com vam sobreviure els nens jueus fora dels camps de deportació a la II guerra mundial.

    I com varem patir també altres pobles com en aquest cas els ucranians.

    Javier Castelo

    ResponSuprimeix