LA LLIBRETA GROGA



LA LLIBRETA GROGA de Robert Saladrigas

La llibreta groga és una novel·la plena de petites històries que conflueixen en Alexis Casas, un pilot de línies aèries que, presumiblement, ha assolit els seus objectius vitals: una bona dona amb la que comparteix interessos, unes filles ja independitzades, un bon nivell econòmic... però arran de començar a escriure les seves reflexions en una llibreta descobreix que, per tal de mitigar una buidor que l'acompanya de manera sempiterna, ha de superar una difícil empresa: escriure una història única.


4 comentaris:

  1. La llibreta groga de Robert Saladrigas
    Premi Josep Pla 2004 Edicions Destino
    Comentari en 3 entrades

    Entrada núm. 1

    Anti novel•la, en diuen alguns. No sé si amb això volen dir que no és una novel•la. I de fet, penso que no ho és, com a mínim des del punt de vista tradicional, potser per això no m’ha acabat d’agradar. Els experiments en la forma i en els continguts, els he de pair i a vegades em costen.

    Més que la història d’un personatge, que no té massa interès com a ésser humà, és un conjunt d’historietes petites que es van ajuntant i que no saps massa cap on porten…(no com a mínim al principi) una mica com ell mateix que no sembla que sàpiga cap on va.

    Li costarà arribar a copsar què ha de fer. L’Alexis Casas se sent com a perdut dins la seva pròpia vida i cerca trobar alguna cosa que el tregui d’aquesta sensació en què viu. Però no sé si se n’adona. El veig com un pobre home que no ha valorat el que té, el que tenia, ni res perquè sembla que no tingui massa ànima. No m’agrada com és. És un pobre d’esperit.

    L’autor, de manera voluntària ha omplert d’altres vides la història perquè la del propi protagonista no té cap mena d’interès, per als altres, ni per a ell mateix que cerca la història que vol escriure a la seva llibreta groga, fora. Per altra banda, la vida d’Alexis Casas, em sembla depriment. Quan més saps d’ell, menys t’agrada. Cerca escriure una història i necessita buscar-la fora... però com ha de veure res algú que no mostra sentiments, ni massa empatia envers els altres? És con un cec que vol veure i no en té la capacitat... no sé... que no m’atreu aquest personatge, gens ni mica. Se sent malament amb ell mateix... normal, sent com és... però... com prova de resoldre-ho?... no veig jo que de cap manera. Ho veurem al final del llibre, però li ho han de dir ben clar perquè se n’adoni i li ho haurà de dir el seu amic Lucio i li ho haurà d’explicar l’autor.

    Les històries que van apareixent, molt relacionades amb ell o no tant: la seva antiga amant; l’amic Lucio, aviador com ell, que està diagnosticat com a malalt mental, la filla petita que estava enamorada d’ell i li ho confessa, la dóna de l’Eixample que es dedica a demanar 300 pessetes pels carrers de Barcelona, la noia portuguesa...

    Alguna de les històries és, com a mínim curiosa, t’entreté, però altres no les trobo de massa interès, inclòs les veig doloroses: el veí que es mou en un àmbit polític i econòmic poc clar, un home al qual veig com a hipòcrita i de pocs escrúpols; la relació que té ell amb la seva esposa, la seva manera de ser, que sembla que no li importi res ni ningú... Evidentment que a la vida això existeix, però és trist.

    La manera d’escriure... no em convenç. Oracions per a mi poc correctes, construccions rares i vocabulari que sembla que cerqui la dificultat dels mots, a vegades, i altres, no sé si es pot considerar massa normatiu. I les oracions... moltes amb un sintagma nominal i sense verb... vaja que és el que no puc aconsellar a l’alumnat que facin quan escriuen. Exemple: “Perquè és el teu cor, la teva veritat, el teu misteri. (Punt i apart)
    La teva obra. “ pàg. 302 Entenc que sobreentén el verb ésser, però això ho fa de manera constant i em sembla excessiu.

    Joaquima Nolla Gasulla

    ResponSuprimeix
  2. Entrada núm 2

    Vas avançant la novel•la i segueix sent avorrida, depriment. (Opinió ben personal, que quedi clar). Alguna historieta paral•lela et distreu, menys mal, però poca cosa més. La que agafarà força entitat, per a entendre què pretenia l’autor és, per a mi, la de Lucio. Lucio serà com l’oracle que li dirà a l’Alexis què ha de fer. L’autor l’utilitza, per això, a la quarta part. Ja ho he comentat al principi.

    Em costava tirar endavant, m’havia de saltar trossets per a poder sentir-me amb ànim de continuar (qué trist!) i al final resulta que l’autor-narrador es dirigeix al protagonista... com si volgués fer alguna cosa original, i segueixo sense aconseguir que m’agradi. Ja ho havia vist això en Unamuno. Res de nou; vull dir que no és un fet original, aquest... Però com a mínim, tot agafa una mida més justa, més sentit. M’explico.

    A la quarta part, l’autor, de narrador omniscient en tercera persona, passa a dirigir-se a Alexis com per a donar-li consells o per a fer-li veure determinades coses de què no se n’ha adonat. Segueix sent un narrador omniscient, però ara es dirigeix directament al protagonista. Li diu que escolti amb atenció a Lucio Branca quan l’ha anat a veure al sanatori; perquè sembla que sàpiga què li passa per dins a l’Alexis ( recordem que Lucio és un malalt mental que ha arribat a la conclusió que l’avió que comandava és la creu i que ell era a bord, la representació de Crist). El narrador li diu a l’Alexis que no cometi l’error de pensar el que altres pensen, que és un dement i li explica el perquè. Cada home és Déu d’ell mateix, però ho ignora. I així, l’autor li va dient a l’Alexis, a partir de tot el que ha anat explicant sobre Lucio, que el Déu d’Alexis és ell mateix. “Tu, ell, els homes i les dones, sou amos, senyors de les vostres vides. No ho diu de broma. Pensa-hi” pàg. 282 “Cada persona és la seva pròpia deïtat. No te’n pots oblidar quan facis el que tinguis veritables ganes de fer.”

    L’autor, doncs, a través de les coses que representa que li diu Lucio a l’Aleix i tot recordant-li que cal que hi posi atenció, li fa veure que ell mateix és l’eix de l’univers, que és irrepetible... fins a arribar de nou a que és verament Déu . Un decàleg que el narrador anomena de narcisista i que ha posat en boca de Lucio. Però el narrador pensa el mateix que Lucio, ha posat a la seva boca els seus pensaments i per això li recorda constantment a Casas que no oblidi el que han parlar aquella tarda. “Serveix-te’n. Et serà d’utilitat. N’està segur.” I finalment, sembla que el protagonista se n’adona de que la història que estava cercant no l’ha de buscar fora, sinó que és la seva, l’única història que amb certesa absoluta no ha estat escrita i que coneix de debò perquè és la seva. Passen els records, els desitjos no deixen senyal, les seves filles, no sap si tindran descendència... què perdurarà d’ell? Li arriba la llum: la seva història, la història. Ara li caldran les paraules adequades, la seva història es transformarà en paraules. Ho aconseguirà o no, però és l’única possibilitat que té de perdurar.

    Joaquima Nolla Gasulla

    ResponSuprimeix
  3. Entrada núm 3

    Em preguntava... hi haurà algun moment en que canviarà i serà interessant? Sóc jo, és la novel•la, és la manera d’escriure, és el personatge?.... Alguna cosa d’ell em resultava tan revulsiva que no podia anar vivint les seves experiències perquè el seu dia a dia el trobava absurd i buit. I sí, finalment, l’obra canvia i a la quarta part entro en la sensació de que és l’autor qui realment parla i que posa l’excusa del personatge d’Alexis per a dir-s’ho a ell mateix i que utilitza a Lucio (ha necessitat d’un personatge que els altres diuen que està boig per a poder mostrar que potser és qui realment veu la realitat) i tot agafa més sentit: la vida que veia absurda d’Alexis Casas, els personatges que omplen el llibre amb les seves petites o grans històries, la vida lluminosa o fosca dels éssers que ens envolten i que apareixen al llibre com si fossin afegits... L’autor ens dius que cada una de les nostres vides, cadascun de nosaltres som únics; la nostra història és irrepetible i ell, potser com a ésser humà, ha estat cercant històries d’altres per a crear, com li passava al propi Alexis Casas, i finalment se n’ha adonat que l’única història veritable i vàlida, és la que ell està escrivint amb la seva pròpia existència.

    Per tant, concloc que l’obra fa pensar, permet opinar i es presta a un debat interessant, la qual cosa no exclou que m’hagi costat de llegir i que no m’hagi permès fruir de la lectura. No trobo que sigui un llibre per a passar l’estona. És més un llibre per a llegir amb tranquil•litat, paciència i per a meditar i discutir dins un club de lectura. Precisament per això no el recomano a tothom.

    Joaquima Nolla Gasulla

    ResponSuprimeix
  4. Joaquima! Com m'agraden els teus comentaris.Comparteixo opinió en moltes coses, i et vaig a dir, que és precisament aquest no acabar d'entendre, aquest esperar, aquest embull de sentiments, el personatge-narrador, aquesta forma de decidir, aquest estar i no estar, aquesta presumpta absència vital... El que va cautivar-me d'aquest llibre.
    Saps? Jo també tinc una llibreta. No és groga =:) la utilitzo sovint per apuntar-me frases o pensaments que trec de les meves lectures, i d'aquesta, concretament, n'he tret uns quants.
    Conec alguna persona així, que tot i tenir la "felicitat" a l'abast de la mà, prefereixen amagar-se dins la closca d'un egocentrisme-narcisisme absolut, arruinant la seva vida i de pas la dels altres.
    Crec, com dius tu, que és un llibre per a reflexionar

    ResponSuprimeix