ALOMA, de Mercè Rodoreda.Aloma narra la història de la relació entre la jove de divuit anys que dóna títol a la novel.la i Robert, el cunyat vingut d'Amèrica. El relat es concentra en els sentiments contradictoris d'Aloma, en com viu la relació tant individualment com respecte al seu entorn social, i en la manera com tot plegat enfronta dramàticament la noia a una realitat molt diferent de qualsevol ideal adolescent.
Propera trobada: Divendres, 8 de novembre a la Biblioteca de Miami a les 7 de la tarda.
Propera trobada: Divendres, 8 de novembre a la Biblioteca de Miami a les 7 de la tarda.
Comentari Aloma de Mercè Rodoreda
ResponEliminaJoaquima Nolla Gasulla part 1
Fa molts anys, quan jo també era una adolescent, vaig llegir Aloma. En recordava ben poc de la novel•la però sabia que quan la vaig llegir em va deixar una mena de tristesa, d’angoixa que es calava molt endins. Recordava que m’havia agradat la manera com l’autora detallava emocions, sentiments, imatges de moments, de detalls... i com utilitzava elements que volien portar-nos més enllà d’allò que aparentaven i que anaven apareixent una i altra vegada. M’agradava la manera com escrivia Mercè Rodoreda i em va agradar molt més quan vaig llegir La plaça del Diamant, El carrer de les camèlies, Jardí vora mar i Mirall trencat. Va anar augmentant la satisfacció de llegir-la, potser per això, amb els contes, no sempre em vaig sentir satisfeta. I potser per això també, ara, en tornar a rellegir Aloma ha estat com tirar un pas enrere.
He de dir que la meva visió actual i la que tenia als dinou, vint anys, de cap manera pot ser la mateixa. No en va la vida passa i els anys ens conformen, com a persones, per a bé o per a mal i com a lectors. I així, la Mercè Rodoreda d’Aloma m’ha costat més que la primera vegada que la vaig llegir.
L’amor em fa fàstic. Comença el llibre. Una frase que xoca, que es veu molt dura i que torna a repetir molt més endavant, com reafirmant-se en la idea del principi, després de l’experiència viscuda. Perquè per Aloma, l’amor era una necessitat, una idea, una fal•làcia, una il•lusió que pensava havia de ser eterna i la realitat amb què es trobarà l’aboca a un món de desencís i soledat. Aloma no coneixerà l’amor, coneixerà el desig, la seducció, potser l’atracció... Ella sent necessitat de carícies, de ser estimada, de ser per algú... però res d’això trobarà. Les persones que l’envolten, tenen prou feina a viure i a estimar-se a elles mateixes, si és que s’estimen. El que sí que és cert és que a ella no l’estimen pas massa. No són precisament afectuoses i els propis problemes les porten a oblidar que Aloma existeix i que és una adolescent que encara no ha madurat, que és massa nena i està molt necessitada de carícies i estimació. Aloma ha viscut la mort del seu germà Daniel, la del seu nebot, Dani, que sembla que per als altres hagi passat sense pena ni glòria. L’han deixada sola amb el llop (en Robert) i se n’han desentès.
Normalment associem la idea de la infantesa amb l’alegria, però la presència del menut Dani, molestant quan juga i morint sense haver conegut la vida, és depriment i res té a veure amb la imatge alegre de la infantesa. Tanmateix, la joventut d’Aloma i la seva experiència del “primer amor”, no és precisament un foc artificial meravellós. Ens ha d’estranyar que ens digui que l’amor li fa fàstic?
Comentari Aloma de Mercè Rodoreda
ResponEliminaJoaquima Nolla Gasulla part 2
Ella és una adolescent que encara creu en un món de fades, de jardins olorosos amb flors que es renoven, que s’enlluerna amb els amors de llibre, que vol ser mirada, sentir-se atractiva i que mai ha rebut un consell de mare que l’orienti davant de las possibles situacions reals que la vida li aportarà. No hi ha diàleg entre ella i la cunyada, la única dona, apart d’ella, de la casa. No hi ha diàleg amb el germà. I no hi haurà diàleg amb en Robert, perquè ella actuarà d’una forma ben curiosa que sols es pot entendre per la immaduresa. Vol i no vol. Tira l’ham de la seducció, però se’n sent culpable. S’enfada perquè realment l’amor que obté no és el que voldria, però no és capaç de dir què vol, com ho vol, què sent, realment. Es mostra passiva davant l’home que la desitja i que ha sentit més d’un cop que ella no es vol casar. Tanmateix, la pot desitjar sense compromís. Un home madur, experimentat, que ha fugit de la passió d’una altra dona, però que hi tornarà. Un home que hauria hagut d’intuir que quan el canti va moltes vegades a la font, es pot trencar i que no li ha importat en absolut. Sembla que vol que ella li digui que es quedi, que li digui que l’estima, cap al final de la novel•la, però... realment... què desitja? Tornar amb la seva antiga amant, una dona madura i experimentada a la que sempre ha desitjat. Aloma ha estat la distracció temporal. Dura realitat que ella haurà d’assumir, que la farà madurar a cop de garrot i que crea aquest to desesperançat i trist al conjunt de l’obra.
La visió de la novel•la és ben bé femenina, perquè la protagonista ho és i en ella hi ha el rerefons de Mercè Rodoreda. Això, penso, provoca que aquesta lectura sigui millor acollida per les dones que pels homes. Potser les dones poden entendre més a l’adolescent que té una mala experiència? A la dona que necessita tendresa i que vol ser estimada? Potser als homes no els agrada veure el seu miratge?
Tot plegat et fa pensar. La immaduresa d’Aloma i la seva forma d’actuar; l’egoisme del germà o d’en Robert; el desencant d’Anna, que viu sense cap mena d’il•lusió acceptant aquella vida realment desgraciada, el paper de la dona pobra, en la societat de l’època, el contrast entre la dona seductora que en treu profit i és capaç de mostrar-se insensible, amoral i orgullosa del que fa, però que en principi sembla que en surti ben parada, tot i l’observació d’Aloma a Coral ( et faràs gran i et trobaràs sola...). Et fa pensar, sí i penses... Però Aloma és jove i també es troba sola. Ho ha donat tot i no ha rebut res. I es trobarà sola amb un fill que no coneixerà mai el seu pare.
Ben mirat... Si en llegir l’obra sents com una mena de revulsiu, és que t’està fent veure potser allò que ja sabies: que l’amor de contes de fades no existeix, que la vida és dura i que aprendre a viure-la potser vol dir deixar la infantesa enrere o guardar-la dins del cor per a no oblidar la part de criatura dolça i tendra que encara et resta, però sense oblidar que aquest món en què vivim és un bosc on hi ha llops, caputxetes, àvies abandonades, mares despreocupades, potser algun llenyataire amb interessos o sense interessos, que mai se sap, i cap fada per a deslliurar-nos del perill.
D’acord... hi ha de tot... però... Els contes de fades són bonics, tanmateix ben poques vegades es fan realitat. O és que en teniu l’experiència? Si és així... La vida us ha ofert un regal més que fabulós.