La mort d'una dona en circumstàncies molt estranyes obre les portes d'una antiga casa pairal a la investigació de la policia. I amb les portes, s'obre la capsa dels secrets que les dones d'aquella família havien guardat tossudament al llarg dels anys. L'art, la passió per la dansa, el desig, la llibertat, no són sinó les trampes que han anat preparant meticulosament l'escenari macabre de la mort. Els habitants de can Major, empresonats entre un món de tradicions i fingiments i una modernitat que posa en qüestió les arrels mateixes de la propietat rural, es debaten entre la sospita, la culpa i el temor per la seva pròpia supervivència. I enceten un joc d'acusacions mútues per resoldre el que des d'un primer moment sembla un crim ben premeditat
Novel•la negra, d’intriga, que comença amb una mort natural, continua amb una altra mort, no tan natural i acaba amb una tercera, deguda a les circumstàncies.
ResponEliminaL’autora ens porta a anar descobrint les vides dels personatges principals per a que forgem hipòtesis sobre qui pot ser l’assassí/na de la tieta boja. Les informacions se’ns van donant mica en mica, com toca en aquests tipus de novel•les, però la finalitat va més enllà del descobriment del culpable. D’alguna manera, la mort corre per les venes de la gent de Can Major que només han ensumat la vida, a moments, perquè la força de les tradicions i el què diran, els impedeix de viure realment. Sols quan se n’aparten d’una manera o altra, arriben a conèixer la vida, però seran incapaços de sentir-la de debò quan tornen a la casa pairal. I així se’ns mostra l’existència d’una Constança que no superarà la frustració d’un primer i únic enamorament que la impedirà viure una vida plena amb en Virgili; el seu marit; de la Caterina que fugirà de casa per poder viure el seu somni, però que hi tornarà per anar morint-hi mica en mica; d’en Tomàs que no acaba de créixer ni en l’amor, ni en l’acompliment dels seus desitjos i il•lusions i del mateix Virgili que ha acceptat aquella vida amb la Constança perquè l’estima, però que no sap reclamar ser estimat. I les vides que s’escapen de les parets de Can Major, la de la tieta-àvia Rosalia, la ballarina; la Martina que seguirà el camí de la dansa, que porta als gens, la de la Julieta que ha d’acceptar que l’amor mai el viurà de ple amb en Tomàs...
I no obstant, a Can Major sempre hi ha hagut algú artista; algú amb una sensibilitat molt especial. No són les parets... són les persones qui tanquen portes, de ben segur.
ResponEliminaLa narració va creixent en intensitat a mesura que avança, perquè la vida dels personatges va omplint les pàgines i ens mostra com n’és de complicada l’existència dels éssers humans, o com ens la fem de complicada. La manca de diàleg autèntic entre les parelles; les obsessions; les frustracions, el desig de controlar-ho tot, l’egoisme, la manca d’empenta, les pors, els recels, la desconfiança, els dubtes... van apareixent, com qui no diu res i van cobrint de foscor la casa, fins que arriba la roda de la veritat, el moment en què cada un d’ells, possibles implicats en “l’assassinat”, han d’obrir els seus cors davant els altres i deixar d’amagar coses.
No podem dir que qui defuig les tradicions és castigat, tot i que, a moments, ho sembla: la mateixa Constança, la Caterina... com tampoc qui les segueix gairebé religiosament, en Virgili o en Tomàs...És el cercle de la vida que dona opcions i s’agafen o no, en surts ben parat o t’hi estampes...Sinó que més aviat ens fa pensar en com afronten, després, les situacions viscudes, els personatges, sota la seva pròpia responsabilitat i pensant que ho fan bé, però dubtant també de si van estar encertats...
Curiosa i ben diferent al que es considera típic, és la manera d’introduir el diàleg dels personatges. Hi ha moments que en dificulta la lectura..Un toc interessant en el fet d’incloure l’escriptora com a personatge, que anirà agafant paper a mesura que avança el relat. I molt interessant la psicologia dels mateixos personatges, el seu món interior, totalment humà i creïble dins el context.
ResponEliminaPer acabar: genial el final, que ens fa pensar que la responsabilitat de les persones va més enllà del moment que estem vivint i que, involuntàriament, podem arribar a cometre un homicidi, per causa d’una acció temerària. Un tan irònic aquest final! Molt de novel•la negra, però també molt inesperat.
El llibre és així doncs un retrat força realista d’un món que es va extingint però que encara lluita per mantenir-se fidel a les tradicions, malgrat queda evident que acabarà desapareixent; dels éssers humans que en ell viuen o malviuen perquè es troben entre la tradició i la modernitat; de la sensibilitat que hi ha en ambdós móns, però també de la insensibilitat que mostren ambdós, a vegades... un retrat de vida, centrat en les parets d’una casa pairal de la ruralia on la presència de la mort, real o espiritual, els ha anat marcant a tots.
Un llibre de lectura fàcil, interessant i recomanable.